Hi ha diferents configuracions del reactor ja que les membranes poden ser externes o internes com es pot veure a la Figura 1.1.

Figura 1.1. Esquema d’un reactor amb membrana externa (esquerra) i amb membrana interna (dreta)

Membranes externes: els fangs són bombejats des del bioreactor fins a les membranes que estan fora del reactor, com es pot veure a la Figura 1.2. La força impulsora és la pressió creada per l’alta velocitat del flux a través de la superfície de la membrana.

Figura 1.2. Esquema d’un reactor amb membrana externa.

Membranes internes: les membranes estan immerses al bioreactor. La força de succió a través de la membrana s’aconsegueix aplicant una pressió negativa, fent que l’aigua passi a través dels porus de la membrana. La neteja de les membranes es realitza mitjançant rentats a contracorrent amb permeat, i a vegades amb productes químics quan la capacitat de filtració (permeabilitat) disminueix considerablement. Com es pot veure a la Figura 1.3, normalment hi ha un difusió d’aire a la part de baix del reactor per tal de mantenir el reactor homogeni i crear turbulència al voltant de la membrana.

Figura 1.3. Esquema d’un reactor amb membrana interna.

L’inconvenient de les EDARs és que es necessita molt d’espai ja que els decantadors tenen grans dimensions, per aquest motiu han sorgit noves tecnologies de tractament d’aigües residuals.

Una tecnologia en alça des de no gaire més d’una dècada és l’anomenada tecnologia de bioreactors en membrana (BRM) o el seu acrònim en anglès MBR. El tret característic d’aquest tecnologia és el fet d’utilitzar membranes amb un porus de pas molt petits. Aquestes permeten realitzar la tècnica de filtració, o més concretament ultrafiltració, i obtenir uns efluents amb elevades qualitats d’abocament pel que fa als sòlids en suspensió.

Un dels principals avantatges de treballar amb MBR és que són sistemes compactes que ocupen molt menys espai ja que es suprimeixen els decantadors de les EDARs.

Els principals factors que han limitat el desenvolupament dels MBR han estat l’alt cost d’inversió, d’operació i el desconeixement dels avantatges d’utilitzar-los.

La principal conseqüència a l’operar amb MBR és la necessitat de fer rentats periòdics. El procés d’ultrafiltració provoca que els porus de la membrana es vagin obturant provocant una pèrdua de pressió en el procés de filtració.

Hi ha tres tipus principals de membranes: multitub (MT), fibra buida (HF) i làmina plana (FS).

La composició de l’aigua d’alimentació jugarà un paper important a l’hora de triar el tipus de membrana. Segons la mida dels porus de les membranes, aquestes poden ser de mircofiltració (poden separa sòlids fins a 0.1micres) o d’ultrafiltració (poden separar sòlids fins a 0.01micres).

Una estació depuradora d’aigües residuals (EDAR) és una instal·lació on l’aigua residual es sotmet a un procés en el qual, per mitjà de la combinació de diversos tractaments físics, químics i/o biològics, s’elimina la matèria en suspensió i les substàncies dissoltes.

L’aigua que s’obté no és suficientment pura per beure ni consumir ni segons per a quines activitats industrials, però si per retornar-la al medi natural. Per preparar l’aigua per el consum humà cal una planta potabilitzadora.

Hi ha dos tipus de depuradores:

· Depuradores fisicoquímiques: la depuració es produeix mitjançant un tractament en el qual s’addiciona reactius químics per afavorir la decantació dels sòlids en suspensió.

· Depuradores biològiques: la depuració es produeix mitjançant processos biològics. Aquestes EDARs basen el seu tractament en els anomenats reactors biològics en els quals es posen en contacte un cultiu de microorganismes, que es poden trobar en el medi natural, amb l’aigua residual a tractar. Els microorganismes actuen sobre els diferents nutrients transformant-los en sòlids sedimentables més fàcils de separar.

Les EDARs tenen dues línies de funcionament : la línia d’aigües i la línia de fangs. La primera correspon a la part del procés de depuració que tracta únicament les aigües residuals. La segona correspon a la part del procés que tracta els fangs o llots generats a conseqüència del procés de depuració de la línia d’aigua.

S’entén per aigües residuals el conjunt d’aigües a les que s’ha alterat alguna de les seves característiques naturals perquè han estat utilitzades (activitats industrials, urbanes, agrícoles, d’oci) i a les que també s’hi poden haver afegit aigües netes de diversa procedència com subterrànies, superficials i pluvials.

L’aigua residual pot contenir, entre altres coses: metalls pesants (alguns dels més tòxics són: As, Be, Cu, Cd, Hg, Ni, Pb, Sn,..), nutrients i sòlids. Els principals nutrients són la matèria orgànica, nitrogen i fòsfor.

La forta explotació de recursos que suposa la creixent industrialització ha comportat un agreujament del problema de les aigües residuals. Amb el pas dels anys, no solament és major la quantitat d’aigua residual generada, sinó que també n’ha augmentat la seva concentració, així com la quantitat de nous compostos de síntesi que conté.

La natura presenta un complex ecosistema que interrelaciona la totalitat de canvis que poden afectar la vida dels éssers que hi habiten, i que li permet superar les petites pertorbacions que modifiquin aquest equilibri natural. Dins aquest ecosistema global, el cicle hidrològic és el que garanteix la circulació i disponibilitat de les aigües. L’home, que antigament solament era una petita etapa d’aquest cicle, n’ha esdevingut el factor determinant, i la natura ja no és capaç de mantenir unes mínimes condicions que afavoreixin el desenvolupament de la vida.

Queda clar que l’home resulta ser el principal responsable de la contaminació dels recursos hidràulics, però també és l’únic que pot actuar sobre aquestes fonts contaminants, per tal de reduir l’impacte d’aquests residus fins a un límit assimilable per l’entorn natural, i facilitar el restabliment de l’equilibri natural.

El més important d’un discurs és el principi i el final, realment és el què, un cop has acabat, la gent es quedarà, potser no hauran seguit tota l’estona però les idees inicials i les conclusions del final.

És important aconseguir que la gent estigui atenta, per aconseguir-ho podem fer servir cites cèlebres, comentar notícies que han sortit recentment, fer preguntes als assistents,…

Per aconseguir convèncer hem de saber “vendre”, hem de saber fer les preguntes de manera que ens hagin de contestar que sí i al final aconseguirem convéncer, o al contrari si volem fer oposició per alguna cosa, hem de formular les preguntes de manera que ens hagin de contestar que no.

I el més important, saber bé de què volem convèncer i dir totes les coses bones que té i minimitzar els inconvenients o problemes.

Un blog és un diari interectiu personal que pot llegir qualsevol persona per internet. Cada vegada l’utilitza més gent ja que és una eina que es pot utilitzar per tenir debat sobre diferents temes d’interés.

El blog ha anat evolucionant des dels últims anys. Els primers van aparèixer cap a l’any 1994 on la gent explicava coses de la seva vida personal. Avui en dia és un servei molt utilitzat a internet per molt tipus de persones, ja poden ser persones anònimes, personatges famosos o, fins i tot, grans empreses.

Els professors busquen mètodes per millorar l’aprenantatge dels estudiants. Hi ha professors de química que han inclòs mètodes basats en webs (wikis, podcasts (arxius de so), vodcasts (arxius d’imatge), blogs,…) i els alumnes han respost positivament.

Harry E. Pence (http://employees.oneonta.edu/pencehe/) pensa que aquests nous instuments són un desafiament a la recerca i ensenyament tradicional de la química. En canvi, Jean-Claude Bradley diu que fins a un 20% de l’alumnat no està familiaritzat amb la tecnologia.

Molt d’aquest nou material es pot obtenir sense haver d’anar a classe, per tant, hi pot haver una disminució de l’assistència, aquest punt és un dels més polèmics.

John I. Gelder (http://intro.chem.okstate.edu/) fa temps que grava les seves conferències en video i les posa en disposició dels seus alumnes. També inclou revisions d’examens i problemes. Aquest professor ha descobert que el 64% dels seus alumnes mira els vodcasts i el 92% els problemes i examens.

Però, si els estudiants ja ho tenen tot a través de internet, perquè van a classe? El mètode que utilitza Gelder per evitar que l’assistència disminueixi és recollir exercicis a classe sense previ avís.

Bradley diu que no li preocupa que els estudiants vagin a classe sinó que el que ell vol és que aprenguin, per això, ell penja les seves conferències perquè l’alumne pugui mirar-s’ho les vegades que li facin falta. I utilitza les hores de classe per resoldre dubtes.

Michelle M.Francl utilitza el seu blog com a material suplementari a les explicacions fetes a classe.

Hi ha molts grups d’investigadors que utilitzen wikis per posar en comú els resultats obtinguts dins de les diferents persones del grup. L’utilitzen com a llibreta de laboratori.

Quin és el futur del mètodes docents basants en sistemes online?

Científics de Sydney han creat una pàgina a internet (www.thesynapticleap.org) perquè tots els investigadors puguin col·laborar a desenvolupar cures per malalties tropicals. Es va iniciar el novembre de 2.005 i actualment creix aproximadament 5 usuaris per setmana.

El motiu d’aquest projecte és perquè les malalties tropicals no són prioritat per les indústries farmacèutiques ja que aquest països no tenen diners per poder pagar medicaments patentats.

Els col·laboradors d’aquest projecte perden tots els drets a patentar els seus medicaments, ja que, quan ho pengen a la web, les dades ja són de domini públic. Els promotors del projecte diuen que això ajudarà a les indústries farmacèutiques, ja que hi podrà haver intercanvi ràpid de dades i resultats dels experiments.

Actualemnt s’està intentant fer front a la malaria i la esquistosomiasi (afecta a 200milions de persones, sobretot, en països en desenvolupament). El problema d’aquesta malaltia és que el cuc que la provoca és resistent al medicament actual, ja que aquest compost: praziquantel, no és enantiomèricament pur. El què s’ha d’aconseguir és obtenir l’enantiòmer actiu pur i que sigui més econòmic que la barreja enantiomèrica.

Tot i que molts científics no els hi agrada la idea de fer públic els seus descobriments,  Jean-Claude Bradley, l’estiu passat va començar a estudiar sobre la malaria al mateix temps que anava publicant a un blog tots els seus resultats. Actualment, també està adherit a Synaptic Lead. Bradley compara la publicació a internet a una conferència.

Fa poc s’ha creat el grup Farmacies sense fronteres (http://www.chemistswithoutborders.org/) l’objectiu del qual és “intentar millorar el món a través de la química”.

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!